Siempre a tu lado

Richard Gere es posa a la pell d'un pare de familia que un dia trova un gos. Un gos Akita, raça japonesa que "diuen" es molt especial. El porta a casa i bàsicament la peli ens mostra el senyor i el gos amunt i avall.
Durant els primers 20 minuts ens explica com es troba al gos i el porta a casa mentre ningú el reclama.
Durant la següent hora veiem al senyor anar a treballar i com el gos l'acompanya a l'estació de tren, torna a casa i a les 5 el va a recollir al tren (el gos al amo).
La monotonia d'aquesta última hora es veu troncada en una ocasió quan el gos no va a recollirlo, pero un cop solucionat el problema seguim veient als dos amunt i avall.
L'última part, tot i un canvi considerable, segueix amb la línea monotona del resta de la pel·lícula.
La història es maca, sensible, i m'agrada com a concepte de lleieltat per explicar com a conte de 5 minuts als nens per entretenirlos, pero 95 minuts d'anar i venir es fan pesats.
El gos acava cansant, les frases repetitives: gos vine, gos vesten, molt bé gos, acaven per sentenciar el reste d'activitats repetitives que fan d'una bona història un aburriment.