Xmen: Primera Generació

El cert es que no volia comentar aquesta pel·lícula. Es d'aquelles que sigui bona o dolenta la mires per definició, per coneixer més detalls sobre la primera Xmen, per passar l'estona, per imaginar poder volar o disparar amb els ulls, per deixar la imaginació al seu aire i després sentirse com s'és: un simple i vulgar humà.

Peró un detall casi al final de l'história em va fer escriure un Post-it mental que deia clarament que no podia deixar passar l'ocasió de senyalar amb el dit al traductor. Aquell que amb una sola frase destrossa la peli i amb l'únic que penses es en:
1.- Siusplau que no sigui la última frase de la peli i que la següent escena arregli el desastre.
2.- La mare que el va...

Resulta, i no es cap secret, que la peli explica com Magneto i Chals de joves creen la primera generació i lluiten contra el mal plegats. Tots sabem que Chals va en cadira de rodes, pero fins el final d'aquesta história pot caminar.
Quan arriba el fatidic moment ell diu algo així com: "No noto las piernas". La noia que li dona peu diu: ¿Cómo? (o: qué?) I aquí arriba el desastre.
Amb la cara desencaixada crida:
- No siento las piernas.

Sé que Rambo, i la versió de l'humorista Santiago Urrialde al dir la frase, va significar el començament d'alguna cosa important al món del cinema, pero és d'aquelles frases que s'han d'evitar dir si no vols que els espectadors es mirin amb cara d'extasis (més aviat comocionats, no emocionats).