Banderes dels nostres pares vs Cartes desde iwo jima

Per fi vaig poder fer una doble sessió de Clint, i veure les dues pel·lícules de la Segona guerra mundial sobre la batalla de Iwo Jima.

La primera, banderes de nuestros padres, redacta la història segons el cantó americà, mentre que la segona, explica la vivencia dels japonesos, però tot i ser la mateixa història, poca cosa tenen en comú les dues pel·lícules.

Una, tant americana, tan pàtria, explica la història dels "herois" que aixequen la bandera a la illa. La veritable història de l'aixecament de la bandera, la vida dels tres herois, i la publicitat del govern per guanyar diners per bonus de guerra, lliga una pel·lícula on la batalla, el passat més proper i el present ens guien.

He de reconèixer que com a seguidora incondicional de les pel·lícules de Eastwood, en aquest cas, no ha arribat al seu màxim. Pot ser que sigui perquè no sóc fan de les històries de guerra, però sigui per la raó que sigui, crec que es necessari dir-ho.


 Per altre banda, Cartes desde IwoJima, sembla més senzilla, un poble sense recursos, soldats sense cap més opció, han de fer front a milers de tropes enemigues entrant al seu territori.
Aquí només hi ha dues realitats, la batalla i el present, que només surt al principi i al final. Així que estem immersos en la lluita durant quasi els 140 minuts. El protagonista, un forner que ha sigut cridat a la guerra, escriu cartes a la seva dona, mentre cava i cava per poder crear una red de túnels per poder defensar-se sota terra.

En contra del que va dir la crítica en el seu moment, i després va demostrar als Oscar, jo prefereixo "Banderas de nuestros padres". El perquè probablement té a veure amb el que he dit abans, no soc gaire fan de les pel·lícules de guerra, i la versió americana em deixa veure més enllà de les batalles. Una cosa que m'agrada molt és que es mostri l'angunia dels soldats cada nit al tancar els ulls, recordant el que van fer, i això, no tant típic com jo ho acabo de definir jo, se'ns ensenya.

També em va agradar la crítica a la política i al govern. Es mostra una "realitat" on el poble viu enganyat amb les mentides dels diaris i els polítics, tot per guanyar diners i seguir amb la guerra.

Cartes des de IwoJima té un altre fons, també trist i dur, on des de un bon principi els soldats saben que no tenen res a fer. Més centrat en el general Kuribayashi i el forner, al final es una lluita per sobreviure a una mort massa clara a la que els han enviat sense reforços. Moltes emocions, molts sentiments, i una fina línea entre la vida i la mort.
El que més em va agradar va ser el record del soldat de cavalleria en un sopar a Estats Units i la resposta i la comprensió de tots quan li pregunten: què faries si EEUU tingués una guerra contra Japó?


Un estudi sobre les emocions i les reaccions de les persones a una guerra que no es de cap d'ells, d'una guerra on cap dels protagonistes de les pel·lícules van ser ni dolents ni bons, sino persones que defensaven l'orgull del seu país, aixó si, unes per convicció i les altres per obligació.