Buried (Enterrat)

Quan arribes al cinema pensat en veure aquesta pel·lícula, penses en tot allò que has anat sentint.

Primer et ve al cap si realment aguantaràs 95 minuts mirant a un home dins d’una caixa.
Seguint amb aquest fil, penses en la gent que diuen que ha marxat als primers 5 minuts perquè estava molt atabalada.
Després comences a pensar si serà per tant.
I quan estàs assegut, després dels primers minuts interminables de crèdits, i comença la peli (tot negre durant uns 3 minutets més), comences a dir-te que com segueixi així reclamaràs els 7’50€ de la entrada.

El cert es que la pel·lícula no es per tant, en tots els sentits.

La claustrofòbia: Els canvis de llum dins del taüt i l’activitat frenètica del home dins d’ell la fan entretinguda. Es clar, que si et vas atabalar amb “Última llamada” (82 minuts en una cabina telefònica) potser millor que no la vagis a veure. Això es qüestió de gustos. Per a mi aquest tema està ben tractat per poder aguantar la durada de la cinta.

Com a totes les pelis on l’actor pot actuar de varies maneres, t’enfades si no fa el que tu faries, i es que: si entra una serp dins del taüt: que es més fàcil? matar-la amb una navalla o calar foc a tota la caixa amb tu a dins?

El mòbil dona molt joc, i en algunes ocasions fa riure: música d’espera per passar-lo amb l’FBI, contestadors “divertits”, trucades surrealistes… però allò de: enterrat amb un mòbil amb poca bateria, tampoc és cert, té tres ralles i al final de tot encara pot xerrar (i això que no para d’utilitza-lo).

El final: me’l esperava, però es cert que si acabés d’una altre manera no tindria sentit.

El més sorprenent: la trucada del cap de personal de l’empresa.

El que no em va agradar: en els moments que la pantalla es totalment negre desconnectes molt de la història.

Nota: 7